@Xancliman@

Hola,

 

Se que esto no lo lee nadie, se que las palabras caen en el olvido pero los sentimientos tienen una duración más larga a veces de lo que nosotros nos pensamos.

Existen ciertos momentos de nuestra vida que sufrimos bajones y creemos que no podemos llegar donde nosotros queremos llegar. En ciertos momentos nos ponemos el listón tán alto, que la caída puede llegar a ser estridente. No por ello, tenemos que desanimarnos, no por ello tenemos que desilusionarnos. Pero existe algo superior, algo que nos supera, algo que puede con todas nuestras fuerzas y cuando eso sucede tus deseos se vuelven frustaciones y haces cosas que nunca desearías hacerlas. Así lo digo y así lo pienso.

Es verdad ,sufrimos trastornos psicológicos en diversas épocas de nuestra vida y miramos donde no tenemos que mirar, tomamos decisiones inadecuadas, pero debemos saber lo que hacemos, debemos ser consecuentes con nuestro planteamiento de vida. Afianzarse en una posición y luchar por ella. Esa posición que de ser así nos lograría hacer felices en teoría. Y digo en teoría porque para conseguir dicho objetivo hace falta sufrimiento. La felicidad no se consigue facilmente. Algunos pensarán que la felicidad es algo indeterminado. Yo creo que la felicidad es un sentimiento, tanto al mismo nivel que el amor. Por ello muchas veces, hacemos un batiburrillo de la felicidad con el amor, el sentimiento con el sentimiento.

Y es que cuando nos sentimos frustrados, no somos felices y el amor lo paga. Quizás sea así , quizás no. Pienso que puede que diga cosas sin sentido, pero las digo , tal y como ahora las siento. Y es que ahora mismo el amor supera cualquier otro sentimiento, que me prohibe la felicidad. Existen ciertas pequeñas chispas de felicidad, tus amigos, tu familia, tu entretenimiento, incluso tu trabajo, pero cuando el amor se interpone por medio, lo demás lo dejamos de lado y sentimos una impotencia frustrada por no poder refugiarnos en lo otro y conseguir la felicidad sin el amor.

Dicha,impotencia, desencadenada por varios factores, desmasifica la potencia, la potencia en uno mismo. Te sientes desolado, aislado, separado y muy virgen ante los demás. Haces por sentirte fuerte, pero sólo es la apariencia. Tus acciones son por inercia, por que la vida misma te las pide, pero tu sentimiento está en otro lado. Tu pensamiento se interpone a todo lo demás porque sentimiento y pensamiento van unidos de la mano. Tu pensamiento está en una nube, en un deseo, en definitiva en una persona.

Ese sentimiento refrenda la impotencia, y frena la felicidad al mismo tiempo que impulsa un sentimiento de ahogo, ansiedad, desesperación. La desesperación de que nada de lo que te pasa en la vida y en mi caso mi sentimiento a otra persona desaparece. Porque el amor supera lo contado y lo sentido a todo lo demás.

La vida es un cúmulo de circunstancias. No por ello debemos de dejar de mirar para adelante, pero sin mirar al suelo, porque siempre existen piedas, y mucho mas si esas piedras son personas. Las personas que se interponen en tu camino son mucho mas dificiles de superar sobre todo si hablamos del amor, excesiva humanidad en un terreno tan escaso.

El margen de maniobra del que se dispone es ínfimo. El espacio que tienes para trabajar es tan pequeño que un pequeño error se incrementa si te sales de los límites determinados por el amor. El amor entre dos personas. Y es que las exigencias son extremas y por ello, como decía al principio de la parrafada, las frustraciones son mayores

 

(...)

Cuando piensas en un porqué, no encuentras una respuesta. Sabes que has dado lo mejor de tí para salir adelante. Dar todo lo que te piden, sin salirte de tu persona. Exprimir y quitar las impurezas, las rebabas y las deformaciones que puedan surgir, es entonces cuando te preguntas el porqué te mereces esto. Porqué han existido dos caras, y el porqué se han actuado de dos formas distintas. La aparición de dos superficies en ese sentimiento. Y digo dos caras reales. Me pregunto si es el destino o simplemente la obligación de que los seres humanos somos de esta forma. Entonces empiezo a entonar el "mea culpa" y es cuando te degradas como persona, te hundes pensando que no han mostrado una sola cara,solo a una persona. Como sabes de la existencia de esas dos facetas te recomes pensando que la facción mostrada a ti mismo es la peor de las caras que te pueden mostrar, porque te lo mereces. Entonando y asumiendo tu culpa te detienes el en tiempo y no paras de repetirte el porqué, pero ese porqué no te llega, el destino me jugo la pasada de mostrarme la cara que no correspondía.

 

 

(...)

Te preguntas si siempre, desde el primer momento fue el momento de comenzar. De comenzar a caminar y disfrutar de ese sentimiento. Puede que no fuera el momento y por ello siempre se ha ido a remolque. Por la parte detras del autobús siempre intentando llegar adelante, siempre cogidos de la mano. Pero no era el momento. Y fue el momento en el que apareciste. Te empeñas en pensar que no era tu culpa, pero aparecó en el momento inadecuado. De nuevo la vida me jugaba una mala pasada. Y es que mientras intentabas pasar por el pasillo del autobús para llegar adelante cogiendola de la mano , educándola y definiendola, los pasajeros sentados en los asientos cogían su mano, la mano que se quedaba atrás, ofreciéndole su asiento, prometiendole que era el mejor de los asientos, el más comodo de todos. Se sentó 1 vez pero me volví. Di la vuelta y la levanté del sillón y seguimos para adelante en aquel pasillo largo interminable en el que no veía salida. Se levantó a regañadientes porque si algo existe es el orgullo, pero era un orgullo conjunto. Cuando al final veía el asiento de delante, el asiento con más vistas, despues de un pasillo interminable, sucedió lo que no pensaba, se me escapó la mano, sería el sudor de tanto trabajo. Se separaon nuestras manos sudadas , al mismo momento que la cogian. Se sentó y nunca más volví a saber de ella.

 

Seguí buscando mi punto de fuga ahora ya solo, desolado impotente friente al sentimiento.

 

 

 

Benvinguts a tots.

 

La veritat és que m'he posat a revisar el meu espai i m'he donat compte que el temps passa molt ràpid. De fet, la última vegada que vaig escriure va ser fa més d'un any. Des d'aquell temps han plogut moltes coses. A nevejat i tronat prou fort. Ha hagut èpoques de mar, èpoques de tempestad, encara si nó, què estic en una època prou inestable de la meua vida. Vaig a arrancar-me i contar alguna història que haga passat durant este temps, si és que ha passat alguna interesant per a vosaltres, el que si està clar és que si no ho llegiu no us donareu compte si fins a aquest lloc apreteu el botó cerrar i continueu en les vostres coses.

Llevat del més de juny del 2008 que va estar pràcticament tot plovent, el més de juliol va passar sense pena ni glòria. De fet tenía una setmana de vacances proposada per la empresa i no vaig fer més que dedicar-me a pedre el temps, sense poder fer cap viatge a cap lloc, llevat que els díes allargaren y que es va jugar la eurocopa de futból. Durant eixos díes feia el que podía per escoltar els partits amb els auriculars posats a l'orella o quan acabava la jornada de treball me'n anava a vore els partits, bé en casa, bé en casa dels amics o bé els veía en ana. Encara que no us havia contat res Ana es la meua novia. Li diuen Ana Clavellinas Torres, i se't plena la boca de dir els seus cognoms, encara que la meua tia, fins feia poc pensava que "la clavellinas" era un apodo d'ella, cosa que no liva sentar molt be a Ana. El que us deia. Intentava vore el futbol amb ella, fins que arrivarem a quarts...era la hora de trencar el malefici i ho vam conseguir, pot ser era la ocasió o va ser sort, quasi no ho recorde, i tampoc vull fer memoria el cas es que era amb ella. Després les semifinals i finalment la final, amb corona inclosa. Vam quedar tots els xanclis i les xancles per a vore el partit, i clar com Espanya va guanyar havíem de cel.lebrar-ho. Ací al poble han fet una rotondeta, un poc ridicula, i en un lloc complicat, on ara la gent li dona per cel.lebrar les victòries de l'equip. Jo duia una bandera gegant i li la vaig deixar a Ana , jo duia un polo d'Espanya, com no. Alli es va amotinar molta gent i entre els petardos i la música que van posar de no se ón, vam passar un rato curioset, en definitiva un meset entretingut.

 

El juliol vaig decidir anar amb els meus amigs al festival de Monegros. La veritat és que no ho vaig passar com jo m'imaginava. Vaig passar un fred terrible. Jo i tots els que vam anar menos algún que altre, que no l'importava, com el trupi. La majoría ens vam quedar en la flago-trupi contant parides i reint-nos molt, havia que passar el fred i les nits al desert son fredes i més aquell día que va ploure per la nit i va refrescar. En acabar a casa i tots contents. Vam aguantar fins que poguerem dins del festival , escoltant molt bona música, fins que vam poder. A dormir al día següent a casa 6-7 hores de viatge llarg.

 

El que més m'interessava de l'estiu eren les meues vacances. Fins a última hora no vaig saber si anava o no. Volía anar a algún lloc de viatge, pero Ana no disposa quasi mai de pasta per a viatgar, a més a més , no li agrada molt.

Així què, en una de les moltes disputes què teníem entre nosaltres, vaig conseguir convencer-la per a que poguerem anar-nos-en. Vam quedar am un amic d'ell, que li diuen Juaquin, alias Juaki, ací a Ibi es diría Ximet. Ell disposa d'un piset a Cadis així que vam proposar anar alli, per a que ens ixira el més barat possible i anarem a algún lloc que no haguerem anat mai. Vam agafar el meu cotxe i caminito cap avall. Cal dir que vam arrivar a Sevilla en 5 hores i mitga, tot un Guiness Record, ara què dos setmanes després m'arrivaría la multeta per excés de velocitat a la entrada de Sevilla...em va ixir un poc car el viatge, però m'ho tinc merescut per correr tant. Allí en Sevilla vam replegar a Juaky què viu en Madrid i va agafar un AVE cap a Sevilla. Vam passar el día per allí molt entretengut, però amb un calor insoportable. De tant de calor, Ana o jo vam acabar dins de la font de la plaça d'Espanya banyant-nos a trencacoll, tota una experiència què recomanaría que fereu alguna vegada. De vesprada ja ens baixarem a Cadis. Allí arribàrem i la germana de Juaki estava allí passant l'estiu, com aquell que diu, la vam tirar del piso i ens vam instal.lar nosaltres. El piso estava molt brut, així que ens vam posar de seguida a netejar-lo, no vegues el curre que ens vam pegar i la de mèrda què vam traure, a més a més, si teníem que estar allí uns dies convenía netejar-lo. Allí ferem algo de turisme per Tarifa, Algeciras, el casc antiu de Cadis, la platja. En fí uns dies curiosets que m'alegra molt haver-los passat amb Ana i el seu amic. Cal dir que allí ja van començar les olimpiades i clar jo m'alçava de bon de matí per a vore tot el que podia i més, qué son cada 4 anys xicons. A la tornada teníem pensat passar per Córdoba a vore la familia d'Ana però al final desistirem i ens tornarem dirèctes. Una vegada ací ja vaig acabar l'estiuet currant fins que arrivaren festes d'Ibi i pogué tenir un poc més de vacances per a respirar una altra vegada.

 

Ja en festes no cal dir que no vaig estar quasi. A penes un dia o dos, no ho recorde be. La resta dels dies els vaig intentar passar amb Ana  què encara estava en la seua casa de camp aprofitant a més no poder els ultims dies prop del meu poble.

 

Passades les èpoques de calor, que no de sòl, vaig tornar a la normalitat. Per fí podía respirar i quasi no em feia mal la tendinitis que acarrejava desde feia pràcticament un any i mig i vaig pensar en què podía començar a correr. L'esport sempre m'ha agradat, anava i vaig al gimnàs però és insuficient per a mí. El problema era el temps. No acompanyava. Mentre tant Ana decidía anar-sen a estudiar a Valencia i la vaig acompanyar un día per a que puguera o intentara trobar algun piset per a que poguera viure eixe hivern. La vaig apoyar a anar-se'm , però algo dins de mí deia que tot aniría mal..el meu passat no parava de recordar-m'ho. Per fí va trobar un lloc. Ana te molts amics, més del que jo voldría esperar, pero molts d'ells valen la pena i algúns no valen ni per a riure`s. Sort que alli tenía un xicot que li va ajudar molt i li va trobar un piso d'un amic seu. Tot començaria be, ja tenía piset d'estudiant, fatava que ho aprofitara lo màxim possible per a estudiar i acabar lo antes possible. Ho desitjava.

L'hivern va passar prou ràpid, anant algunes vegades a València. De fet una d'elles vaig anar amb Ana ,una amiga seua i el seu novio a Terra Natura. Ana i jo vam acabar de Bitxets hasta el gorro, ens vam quedar en ganes d'anar a l'oceanogràfic, ja que eren animalets, per lo menys algo més interesant, o inclús al museu de les arts. Qui sap si algún día podré anar am ella o què, pero aixó és una altra història.

 

La nit de cap d'any vaig tornar a València. Allí vaig fer un soparet esquisit per a Ana , l'amiga d'avans i un altre tio. Ja començava a intuir que la amiga esta era un poc rara i cada vegada el veía amb uno. Després ho confirmaría ...

El cas és que vam sopar de lujo, i vaig cel.lebrar el cap d'any amb Ana que era el més important. Després ixirem per valencia un ratet, fins les tantes i a dormir al piset. Tot molt curioset.

 

Ja per gener em vaig deixar de fumar. Ana no parava d'insistir-me què ho fera, fins que entre el meu cap i la seua constancia ho vaig deixar. Corría prou i tot m'anava prou be, en quant a salut. Alla a principis d'abril, vaig passar una crisis tan de treball com sentimental, em vaig fer mal al coll i problemes d'altra índole que vaig tornar a caure. Si voleu deixar de fumar, us ho aconselle, això si, canvieu hàbits i procureu no eixir molt, al menys en un temps. Si bé, durant el temps que em vaig deixar de fumar, em vaig comprar un aparell per a blanquejar les dents. No serveix per a quasi res, pero algo si que fa. Podeu provar si voleu, no fa gens de mal.

Allà per setmana santa, Ana em va demanar que anara a coneixer a la seua familia de Cordoba. Viuen en La Rambla. Va ser una odisea, però al fi vam conseguir que poguera coneixer-los a petició d'ella. Son gent molt humilde i molt simpàtica. Vam estar uns díes, i sigueren uns díes molt agradables on vaig estar molt agust.

 

Des de setmana santa fins ara, poques coses més han passat. Sí,algunes, però éstes me les reservaré per a mi mateix...

 

Un rollet considerable, espere que  no us haja avorrit , si llegiu acó és perquè estàveu interessats. Senyal que, o em faig escritor o us avorrieu massa.

 

Un abraç i fins la pròxima. Espere que siga en menys temps que estaa!!

 

Jordi Amorós Ayala

----------------------

Ibi a 29-05-09

Hola gent

 

Ja estic altra vegada per ací. Ha passat molt de temps des de la última vegada que vaig escriure. S'ha passat l'estiu i quasi que ja s'arrima l'ivern. Este estiu tampoc he viatjat molt, per no dir res. Tampoc ha sigut res fora de lo comú. El més diferent que vaig fer va ser anar al festival de Monegros i allí tampoc es que ho passara massa bé perque va fer un fred de dimonis. Aquell viatge el salvaría pels amics que tinc, els quals ens vam riure molt en la furgona del meu amic Trupi, tots clavats allí diguent barbaritats... Per les demés coses tot ha passat molt ràpid. El temps passa bufant i ja queda menys per a que comence una vida fora de casa. Crec que menys del que pense, encara que mai es sap fins que no comences a volar. Fins la pròxima, pot ser ja parlaré d'alguna cosa més concreta, pel moment tot segueix normal. Bo, de tota manera contar-vos que aquest any ja no jugaré al basket. Pense que ha arrivat el moment de deixar pas a la gent més jove que de segur te més gana. Ara vaig al gimnàs quan puc i sense massa compromís, però pot ser i no crec que me sorprenga a mi mateix si tente algun esport nou...l'esport és vida i no es pot passar sense ell. Res més pel momet una abraçada a tots! dew.

Que pasa gentola.

 Per fí he decidit donar-li comba a este espai. La veritat es que no te sé si ho llegirà molta gento o no, així que ho posaré per als que els interesse. Ara tot va prou bé, no em puc queixar, ara ve el bon temps i s'aveïen temps per a ixír un poquet més, perque ací a Ibi fa un fesquet a la sombra que no es pot aguantar. Hui es pont de maig, tenía pensat anar a la platja, però s'ha ennuvol.lat, així que em quedaré pel poble i pot ser em pose a pintar el terrat de la cuïna o l'aseo. Al currele no em puc queixar, ara estem tranquilets encara que am bun parell de projectes que estic enduent avant per a avançar amb el ERP. La setmana passada vaig estar vent els Harlem Globertrotters i la veritat, és un espectàcul digne.Uf quines ganes que tinc de recuperar-me del genoll, enguany no jugaré les 24 h. esportives, hauré de deixar-ho per a l'any que ve i així agafar forces i començar amb bon peu. Res gentola, per ací estic fins a la pròxima. Saludets a tothom!!! DEWS!!